Precisament ara...

Quan tanquis aquets ulls tan inhumans,
potser en tindràs uns de més grans,
potser, qui ho sap, no vaig saber triar,
precisament ara que ja no se somiar...

Quan tornis, qui ho sap, potser ja no estaré,
ara que ja no em penses, marxaré,
potser, ara ja no em podràs detenir,
precisament ara que ja no se el meu camí...

Potser ara es el moment,
Els teus ulls ja em miren diferent,
Potser ara es el moment,
ara me de deixar arrossegar pel vent,

Quan em tornis a somriure,
potser sol quedaran il·lusions per perdré,
potser, he de saber guanyar,
precisament ara que tants dies he deixat passar,

Quan em miris, qui ho sap, potser hauré canviat,
ara sol mirat i preguntat: ¿Qui has estat?,
si tu vols, ara ho podem discutir,
precisament ara que tants misteris ens queden per descobrir.

Potser ara es el moment,
El teu rostre s’ha tornat valent,
Potser ara es el moment,
ara que me deixat vèncer per la gent.